"TV3 i el Barça"

Aquest és el titular d'un article que voldria comentar. Està publicat al diari Avui (29/06/06) i el signa en Marçal Sintes. Aquest periodista escriu que, segons ell, TV3 no es pot deixar escapar els drets que té sobre el Barça. Hi estic d'acord! Crec que la televisió catalana hauria de fer un esforç i poder seguir oferint els partits del Barça i gaudint dels seus drets televisius. Que si es deixa que Mediapro (empresa que ha ofert al Barça un pastón pels seus drets televisius) es quedi amb l'exclusiva, TV3 s'està condemnant a ella mateixa. Que TV3 guanya molt amb el FCBarcelona i hem de tenir present que, amb l'aparició de Cuatro i La Sexta, TV3 està perdent quota de pantalla (tampoc cal exagerar, és el normal, però està baixant, ja no és líder).

Fins aquí estem d'acord, oi? TV3 hauria d'apostar fort i igualar l'oferta, però...quin és el límit? TV3 està legitimada per pagar els 1.000 milions d'euros dels drets televisius del Barça? Recordem que la televisió catalana és pública i que es financia, majoritàriament, amb diners públics. Quins criteris es segueixen per decidir comprar o no els drets? La televisió pública ha de prendre la decisió pensant en termes econòmics? O potser en termes polítics? Com justificar la compra o la no compra? D'acord que respondre només amb criteris econòmics no és just perquè, per mi, TV3 és la televisió nacional de Catalunya i Catalunya és més que 4 províncies (com diu Sintes a la seva columna), però no s'ha d'oblidar que TV3 és deficitària i que el seu deute creix any rere any (com totes les grans corporacions de televisió públiques).

Per altra banda...perquè pel Barça TV3 pagaria aquesta xifra i en canvi pel RCDEspanyol i pel Gimnàstic de Tarragona no? No pagaria ni el que li demanen aquests clubs, que és molt menys que el que es paga ja actualment pel Barça. Sent com és la televisió pública de Catalunya, no hauria de discriminar un equip o altre en funció de l'audiència i hauria, des del meu punt de vista, d'apostar per tots de la mateixa manera.

Sé que no dono solucions, potser no n'hi hagi, només volia mostrar que és un assumpte prou complicat i de difícil sortida, (tal i com m'ha ensenyat el professor Joan Corbella). I que potser la majoria de la població estigui d'acord en que TV3 destini una gran part del seu pressupost al Barça i no el dediqui a altres coses, potser més interessants. Amb aquest tema no s'està jugant només amb l'audiència, sinó que a darrera hi ha moltes coses implicades, polítiques de comunicació, qüestió de diners, de construcció d'identitat nacional, problemes de legitimitat, hi ha massa coses darrere aquest afer com per limitar-se a afirmar que TV3 hauria de pagar aquests diners. S'ha de tenir en compte el deute de la televisió catalana i l'opinió de la ciutadania.

Ja em direu què en penseu!

Èlia

"només volia dir-vos"

Ei! aquí va la crítica del llibre de l'Oleguer Presas que vaig fer per classe, ja em direu què us sembla!

“Només volia dir-vos”

Fitxa:
Camí d’Ítaca és el títol del llibre que ha escrit el futbolista Oleguer Presas amb l’ajuda de Roc Casagran. L’Editorial Mina ha estat l’encarregada de treure a la llum la primera obra del futbolista, que consta de 155 pàgines. El 3% dels 15 euros que val el llibre es donaran a la Fundació Bressola.

Èlia Orts Garri
L’any 2005 el Barça va tornar a guanyar la Lliga, després de 5 anys de sequera. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit l’eufòria va esclatar, tant a les graderies com al terreny de joc. Oleguer Presas acabava de fer un gran pas cap a Ítaca, però ell estava decebut, el resultat final del partit (1-1) li havia deixat mal gust de boca, sentia que havia fallat a la família i als amics que havien viatjat fins a València només per veure’l. Camí de Barcelona l’eufòria dels companys se li va encomanar i els aficionats van aconseguir posar-li la pell de gallina només cridant el seu nom.
Tot això ho explica Oleguer Presas, en primera persona, al llibre Camí d’Ítaca, que recull totes les impressions i pensaments que van abordar el futbolista durant la celebració del seu primer títol de Lliga. El llibre l’ha escrit amb l’ajuda del seu amic i escriptor Roc Casagran, de fet és ell el responsable de la redacció final del llibre: “més que res, perquè tot tingués el mateix to”, afirma el jove escriptor.
Són les ganes de compartir les seves experiències les que el porten el jove jugador del Barça a escriure aquest llibre. En ell, Oleguer Presas, amb l’ajuda de Casagran, estableix un paral·lelisme entre dues utopies: la política i l’esportiva, va jugant amb els temes de tal manera que no saps quan està parlant dels seus somnis com esportista i quan de la seva utopia política. També es difumina el límit entre el somni i la realitat. El futbolista sabadallenc s’obre al lector, i li arriba a ensenyar el més íntim: els somnis i els records.
Camí d’Ítaca és un llibre de lectura àgil i fluida. Sobta la manera de numerar els 24 capítols, que van seguint l’abecedari, cada cop ens en dóna una, igual que el seu avi feia amb ell, de tant en tant li donava una lletra i li deia que quan les tingués totes, llavors podria endreçar-les i fer-ne paraules. Ha après la lliçó de l’avi: “el llenguatge és l’eina més poderosa del món”. Conscient que la condició de jugador del Barça el situa en el pedestal de molts joves, Oleguer Presas pren una posició crítica amb la societat d’avui dia i dedica algun episodi a reflexions sobre l’anorèxia o els efectes devastadors de les drogues.
Amb el llibre, el jugador del Barça posa el punt que tanca la frase que va pronunciar per celebrar el títol: “Només volia dir-vos que això és un principi. Continuem caminant cap a Ítaca!”, esperem que no sigui un punt final.

Frustració

Frustració, aquesta és la paraula que millor il·lustra les sensacions i sentiments d'ahir. I tenia motius per estar frustrada, a l'examen de ràdio vaig entrar a gravar amb els papers equivocats i no me'n vaig adonar fins que ja ho estava dient. massa tard per rectificar. Després vaig tenir algun problemilla amb Internet i la web, que avui continua...però que aquest vespre ja no existirà més. I el que va fer vessar el got va ser el resultat de dels exàmens de francés, els del curs normal. He aprovat, sí, tinc un 12 sobre 20. El problema és que la professora té la sensació que més que millorar he anat una mica enrera, com els crancs. I ostres, això sap greu. A l'examen oral em van posar un 11 i la professora del curs s'estranya de la nota, creu que jo el parlo prou bé com per merèixer més nota. Doncs això, que vaig sortir d'allà tan decebuda que ja era incapaç d'articular paraula, ni en francès, ni en castellà, ni en anglès, ni en català.
Èlia

Ràdio

No ho havia explicat, però per a una assignatura, bé, per a un seminari havíem de fer un dietari on anàvem escrivint les reflexions i experiències que tinguéssin alguna relació amb el periodisme i els mitjans. Ja l'hem entregat. Ara però el trobo a faltar i he pensat que potser podria continuar fent-lo a través del bloc. Potser tingui algun interès per als altres, i potser també per mi en un futur.
Ahir, 19 de juny de 2006, vaig estar molt nerviosa tot el dia. De fet, ja feia dies que un pessigolleig no em deixava tranquil·la, i tampoc em deixava dormir. Avui però aquest pessigolleig s'ha acabat. La causa dels meus nervis era l'examen del Taller de Ràdio. És l'assignatura que més m'agrada, el mitjà que trobo més atractiu. Per això estava nerviosa, perquè ho volia fer molt bé, més que bé. He de dir que l'examen ha anat prou bé, o això penso, encara que he tingut algun petit entrebanc.
Ei ei ei! però he de dir, en referència la ràdio, que aquest estiu estaré a Calafell Ràdio, on treballaré molt i aprendré moltíssim! segur que m'ho passaré molt bé! i tranquil palau, que intentaré deixar-te tant bé com pugui!
Fins aviat!
Èlia