Viure de l'aire

De tots és sabut que ningú viu de l'aire. Tothom necessita menjar, i avui dia el menjar es compra amb diners. Els mitjans de comunicació tampoc viuen de l'aire, o potser sí. La publicitat no deixa de ser aire, fum per vendre productes o serveis, però en el fons no és res més que això: aire. Però malgrat això, la publicitat és una de les fonts d'ingressos més importants dels media, de fet, en la ràdio i la televisió els anuncis són vitals. Però la publicitat també representa uns ingressos molt influents en la premsa escrita, encara que sigui de pagament.

Potser el més evident és el cas de la televisió, tots la patim la publicitat quan mirem una sèrie, una pel·lícula, o fins i tot els informatius. A més, hi ha canals que potser en fan un gra massa, i les pauses publicitàries arriben a durar més dels 12 minuts estipulats pels reglaments europeus.

Un altre cas molt clar és la ràdio, on també hi tenim exemples esparverants de l'ús de la publicitat. Cada dos per tres es fan pauses, però a més a més, al mig del programa, el propi locutor fa publicitat, amb la seva mateixa veu, convidant a l'oïent a comprar tal producte o tal altre servei. Un bon exemple d'això són les retransmissions dels partits de futbol. Parlem clar, tots hem sentit Joaquim Maria Puyal dient que la Caixa patrocina l'equip del Barça a Catalunya Ràdio. O a Rac1, Joan Maria Pou sempre diu que a l'hora de buscar la vostra llar Don Piso, marca la diferència, o algun altre membre de l'equip dient que Estrella Damm és la cervesa dels equips catalans.

Però la premsa escrita també ingressa força diners per la publicitat. Els últims temps han aparegut un grapat de diaris que sobreviuen només gràcies a la publicitat, però tot i així, la majoria de diaris són de pagament. Aquesta premsa escrita té dues grans fonts d'ingressos, el que l'usuari paga per gaudir-ne i la publicitat. En aquest camp és on es donen alguns casos que es podrien qualificar d'esperpèntics. La Vanguardia, per exemple, aquesta primavera va "vendre" la seva portada a Acciona per un dia, i l'anunci era com un llençol que cobria el diari. Un altre exemple és quan alguns diaris van ajudar a Movistar en el seu canvi de logotip i utilitzaven la nova "M" de la marca en les seves emes majúscules. aquest últim mes, també hem vist un altre cas de publicitat "escandalosa", El Mundo Deportivo titula les informacions referents a la Lliga de Campions amb tipografia de color verd, el mateix verd de Heiniken, que patrocina la competició.

Així doncs, la publicitat ha anat guanyant molts espais en els mitjans de comunicació, fins al punt que els media arriben a sobreviure gràcies als venedors de fum. Això suposa un perill, cada vegada es fa més difícil diferenciar les notícies dels anuncis publicitaris i són els mateixos mitjans que fan de plataforma per a aquests missatges de naturalesa tan diferent.

Populisme o dictadura?

Fa uns quants dies el "senyor" Hugo Chávez va decidir no renovar la llicència d'emissió a una televisió venezolana, Radio Caracas Televisión (RCTV). Resulta que aquesta coneguda cadena de televisió va donar suport al cop d'estat que va destronar Chávez, fa tres o quatre anys (crec), durant un grapat de dies (intentaré buscar bé aquesta informació). I el "senyor" no en té prou en tancar la televisió sinó que amenaça a les altres de córrer la mateixa sort, i tot només perquè han decidit informar de les protestes que s'han aixecat a Venezuela a ran d'aquesta desició.
I aquí ningú diu res. Ningú es queixa. Ningú posa el crit al cel! Bé, ningú no, però són molt pocs els que es queixen, però no tenen força. Va ser aquesta mateixa setmana que el senyor Ferran Monegal se'n feia ressò al seu programa de Barcelona TV, però Telemonegal no arriba a tothom, arriba una petita part del públic.
La meva pregunta és: per què ni Nacions Unides, ni la Unió Europea, ni cap organisme internacional en diu res. El "senyor" Chavez té la llibertat d'anar tancant mitjans de comunicació que, diríem, "no li són amics" i d'anar amenaçant als altres sense pagar-ne cap preu. Això podria ser un primer pas cap a una nova dictadura i, repeteixo, ningú fa res! I el pitjor, podria establir un precedent i provocar una reacció en cadena en països veïns, o no tan propers.
Crec que la ONU hauria de preocupar-se per fer bé la seva feina i cumplir un dels seus principis fundadors: vetllar per la pau i la seguretat mundials i, de passada, per la democràcia. I vosaltres, què en penseu?

Quan l'alumne supera el mestre

Va ser en el partit de Copa del Rei entre el Futbol Club Barcelona i el Getafe. Leo Messi va superar el seu mestre Maradonna, li va copiar un golàs excel·lent. I el va superar perquè el jugador blaugrana va fer aquest gol amb només 19 anys. Quan Maradonna va marcar el gol de referència el 1986, Messi encara no havia nascut, tenia més anys a l'esquena, i sobretot, més experiència. De fet, segons explica el pare del crack blaugrana, Messi desde sempre que fa aquestes "virgueries", i ho demostren unes imatges on el petit Leo porta entre els peus una pilota que li arriba als genolls. Malgrat això, s'ha de reconèixer, en favor de Maradonna, que no és el mateix jugar contra el Getafe que contra una selecció anglesa en un mundial.
Però no volia centrar-me en la parella Messi -Maradona, aquell dia un altre alumne va superar, i aquest cop amb escreix, el mestre. Es tracta del periodista Joan Maria Pou, locutor de RAC1, que en la retransmissió del gol de Messi va superar la narració del mestre: Joaquim Maria Puyal. El professor es va limitar a cridar:"i Messi, i Messi, i Messi, i encara Messi", mentre que l'alumne va narrar l'acció, va anar describint el camí del blaugrana fins al gol. I després de cantar el gol, tot seguit va afegir: "és Maradonna!" i de seguida va establir la relació amb el mític partit que va nefrontar les seleccions anglesa i argentina en el mundial de Mèxic. Per la seva banda, en la retransmissió de Catalunya Ràdio és un company de Puyal qui aporta la dada, i és bastant més tard que no ho fa Pou. Áquí sí que l'alumne va superar el mestre, i no hi ha límit per al dubte. Joan Maria Pou va demostrar una gran professionalitat i no es va deixar endur tot sencer per la bellesa de la jugada, com sembla que sí va fer el seu mestre.
Aquest post és, més que res, per felicitar els alumnes!

Diamante de sangre

Qui més qui menys tothom és conscient que hi ha moltes guerres al món, que per les raons que sigui no tenen presència als mitjans de comunicació, però no per això deixen d'existir. Una d'aquestes és la que va afectar Sierra Leone, a Àfrica. Aquest país va estar molt de temps immers en una guerra civil per aconseguir el control sobre les mines de diamants. Es tractava d'una guerra molt cruel, que utilitzava els nens, els donava una arma i els entrenava per matar.

La pel·lícula Diamante de sangre es situa en aquest context. Danny Archer és un contrabandista que coneix una periodista a qui acaba explicant-li tot per a que ella faci un reportatge sobre aquest conflicte i els anomenats diamants de sang. Doncs en aquesta pel·lícula hi ha moltes escenes que fan pensar, reflexionar, sobre les atrocitats que es cometen a les guerres, però a més de denunciar la guerra per si mateixa, també hi ha escenes que permeten reflexionar sobre la feina dels periodistes. En un moment de la pel·lícula, Solomon Vandy, un pare que ha estat apartat a la força de la seva família, acompanya la columna de periodistes, buscant la seva dona i els seus fills, quan es troben un cotxe accidentat amb alguns ferits. Tots els periodistes baixen ràpidament i comencen a gravar i a fer fotografies, però Solo agafa un nen ferit i intenta donar-li atenció.

Què faríeu si us trobéssiu en aquesta situació? Intentaríeu socorre els ferits o primer faríeu la feina de periodista? És difiícil intentar posar-se en aquesta situació i dir com reaccionaries, però en tot cas, crec que els periodistes haurien (hauríem) de pensar que els propis codis deontològics "obliguen" a donar socors abans de fer la fotografia. És a dir, que la propia feina de periodista contempla que, per damunt de la professió, hi ha l'obligació de l'ajut humanitari.

El País i el nou model de diari

El diari El País és un dels pocs al món on el periodistes tenen uns drets garantits per un Estatut de Redacció. A més, la separació entre l'empresa i el diari és clara, i es deixa en mans dels periodistes la línia editorial del periòdic i es confia en la seva professionalitat. Us presento un article que vaig fer per la classe d'història del periodisme que tracta sobre això. Dir que el professor el va valorar força bé, un 8!! a veure què en penseu vosaltres.


El compromiso de El País
La independencia entre sus periodistas y los propietarios

Èlia Orts (Barcelona)
El País vio la luz por primera vez el día 4 de mayo de 1976. Lo hizo cuatro años después de crearse la Promotora de Informaciones, Sociedad Anónima (PRISA), con mucho esfuerzo y habiendo superado muchos obstáculos que aparecieron a lo largo del camino. El diario nacía con la voluntad de “ser un periódico de referencia, solvente”, cómo explica Juan Cruz, que fue corresponsal de El País en sus inicios, en su libro Una memoria de “El País”. Veinte años de vida en una redacción. Se buscaba crear un rotativo autónomo política y económicamente, por eso, desde los inicios, se intentó que los accionistas tuvieran procedencias distintas y se decidió que el director de El País tenía que ser un profesional independiente.

Ya desde los inicios, la profesionalidad ha jugado un papel determinante en El País. Las discusiones entre los promotores por ver quién debía hacerse cargo de la línea editorial del diario. Había quién defendía la propiedad como timonero del barco y quién decía, Jesús Polanco el primero, que los periodistas eran quienes debían responsabilizarse de la Redacción. Estas controversias han marcado la historia del periódico.

Ya antes de nacer se discutió sobre el papel de los profesionales y de la subordinación del rotativo a los periodistas. Pero la opción defendida por uno de los máximos accionistas de PRISA coincidía con la de quién iba a ser el director del diario, Juan Luis Cebrián. Entre los dos hay una relación de lealtad que no se ha roto nunca y que, como explica Juan Cruz, Polanco “nunca leía el periódico la noche anterior, para no tener la tentación de influir en el director”. Éste “compromiso” entre director y propietario se extiende a todos los profesionales y se materializa en el Estatuto de la Redacción.

El Estatuto de la Redacción fue aprobado en junio de 1980. Apareció en un momento en que las tensiones entre accionistas se hacían notar, y que llegaban a los profesionales mediante algunos de los periodistas que, a su vez, eran propietarios del periódico. La norma sirvió para apoyar la dirección del diario y el poder cuestionado de Polanco, aunque es la Redacción la máxima beneficiaria: consigue un mayor peso en las decisiones que afectan la línea informativa y editorial del diario, pueden votar los cargos de dirección del periódico, desde el director hasta los redactores jefes, aunque se trata de una votación consultiva.

El Estatuto crea también un comité de redacción que hace de puente entre los periodistas y la dirección, garantiza el mantenimiento de una línea editorial a través de la cláusula de conciencia, por la que el profesional puede disfrutar de indemnización si deja El País a causa de un cambio sustantivo en la ideología defendida por el diario. La norma también le reconoce al redactor el derecho al secreto profesional. Es El País el primer diario español en reconocer tantos derechos a sus profesionales y dotar de tanto poder su redacción con un Estatuto inspirado en el que existía en Le Monde francés.

Joseph Pulitzer

L'altre dia vaig fer un article per la classe d'Història del Periodisme. Es tracta d'un article biogràfic que explica (o intenta explicar) les aportacions que el famós periodista va fer a la premsa diària. Desitjo que us agradi i ajudi a conèixer una mica Joseph Pulitzer. Espero els vostres comentaris!

Pulitzer, una revolució pel periodisme
De legionari a magnat de la comunicació, un nou referent de la premsa escrita

Èlia Orts Garri (Barcelona)
Per molts la història de Joseph Pulitzer comença amb els premis de periodisme que porten el seu nom, quan es podria dir ben bé el contrari, que la vida d’aquest periodista acaba amb la creació d’una Escola de Periodisme vinculada a la Universitat de Colúmbia, que és precisament qui dóna els premis, amb els diners que Pulitzer va donar a aquesta universitat. Amb això, molts cops s’oblida la tasca que va fer per al periodisme i les seves aportacions a la història de la premsa.

Pulitzer va arribar als Estats Units provinent de Makó, en territori avui Hongarès, per allistar-se a l’exèrcit. Va participar en la guerra de Secessió americana en el bàndol independentista, i un cop acabada va començar a treballar per un diari que publicava en llengua alemanya, el Westliche Post, diari que acabarà comprant el 1872. Juntament amb la compra del Saint Louis Dispatch comença l’aventura empresarial de Joseph Pulitzer. D’aquests dos diaris en va fer un, el Saint Louis Post-Dispatch. Amb aquest periòdic va començar la recerca de l’audiència a través de buscar les notícies més populistes i les millors exclusives.

El 1883 Pulitzer viatja cap a Nova York, ja com a director d’una cadena editorial, i hi compra el New York World. Amb aquest diari segueix la tendència iniciada amb el Saint Louis Post-Dispatch, busca notícies amb interès humà, destapa escàndols i comença amb el que després es coneixerà com “sensacionalisme”.

Però aquesta no és la única aportació que fa Pulitzer al món del periodisme. Com a director del New York World va revolucionar el periodisme, va canviar la manera d’entendre els periòdics i de fer diaris. El New York World era de format gran, el que es coneix com llençol, i tenia entre set i vuit columnes. Joseph Pulitzer és dels primers directors a fer portades aparador, molt vistoses, amb grans titulars i una exposició del contingut del diari. Però una de les innovacions que més salten a la vista és la publicació de vinyetes, es tractava d’una tira còmica de Richard F. Outcault: The Yellow Kid (El nen groc).

Per altra banda, Pulitzer incorpora la il·lustració com a element informatiu i en fa un ús extensiu. Potser es podria dir que és el primer en potenciar la vessant visual de la premsa, amb la intenció de fer partícip de la notícia el lector, apropar-lo als fets. A més d’incorporar dibuixos, també va introduir els grans titulars, creant un precedent clar dels diaris que es coneixen avui.

També és amb el New York World que Pulitzer persegueix arribar al fons de les notícies, i el 1887 contracta el prestigiós periodista d’investigació Nellie Bly. Va fer una aposta seriosa i forta per un periodisme d’investigació, una manera de treballar que, segons el director del New York World, augmentava la qualitat informativa. És aquesta vessant la que va prioritzar i la que el va portar a tenir el prestigi que avui se li reconeix. És precisament aquest periodisme el que ell va voler potenciar i premiar, és l’excusa que justifica la donació de dos milions de dòlars per a la creació de l’Escola de Periodisme i per als premis periodístics més prestigiosos d’avui dia.

Periodistes mentiders?

Seré clara i potser mal parlada, però és un tema que m'emprenya. Em fot molta ràbia que la gent acusi els periodistes d'enganyar, de dir mentides, o el que és el mateix, de no dir la veritat. És que es creuen molt intel·ligents i sabelotodo! potser ells trobarien les informacions més fàcilment? Però tampoc em vull centrar en aquest punt. El que realment volia comentar és el fet que els mitjans són molt criticats per, segons ells, dir mentides, però quan es volen informar es dirigeixen als mitjans! i quan ells volen informar, també van als mitjans per a que aquests se'n facin ressò! I doncs?? confiem o no confiem en els mitjans i en els periodistes??