frustrated13

Viure de l'aire

2007-09-18T20:52:00.000+02:00

De tots és sabut que ningú viu de l'aire. Tothom necessita menjar, i avui dia el menjar es compra amb diners. Els mitjans de comunicació tampoc viuen de l'aire, o potser sí. La publicitat no deixa de ser aire, fum per vendre productes o serveis, però en el fons no és res més que això: aire. Però malgrat això, la publicitat és una de les fonts d'ingressos més importants dels media, de fet, en la ràdio i la televisió els anuncis són vitals. Però la publicitat també representa uns ingressos molt influents en la premsa escrita, encara que sigui de pagament.

Potser el més evident és el cas de la televisió, tots la patim la publicitat quan mirem una sèrie, una pel·lícula, o fins i tot els informatius. A més, hi ha canals que potser en fan un gra massa, i les pauses publicitàries arriben a durar més dels 12 minuts estipulats pels reglaments europeus.

Un altre cas molt clar és la ràdio, on també hi tenim exemples esparverants de l'ús de la publicitat. Cada dos per tres es fan pauses, però a més a més, al mig del programa, el propi locutor fa publicitat, amb la seva mateixa veu, convidant a l'oïent a comprar tal producte o tal altre servei. Un bon exemple d'això són les retransmissions dels partits de futbol. Parlem clar, tots hem sentit Joaquim Maria Puyal dient que la Caixa patrocina l'equip del Barça a Catalunya Ràdio. O a Rac1, Joan Maria Pou sempre diu que a l'hora de buscar la vostra llar Don Piso, marca la diferència, o algun altre membre de l'equip dient que Estrella Damm és la cervesa dels equips catalans.

Però la premsa escrita també ingressa força diners per la publicitat. Els últims temps han aparegut un grapat de diaris que sobreviuen només gràcies a la publicitat, però tot i així, la majoria de diaris són de pagament. Aquesta premsa escrita té dues grans fonts d'ingressos, el que l'usuari paga per gaudir-ne i la publicitat. En aquest camp és on es donen alguns casos que es podrien qualificar d'esperpèntics. La Vanguardia, per exemple, aquesta primavera va "vendre" la seva portada a Acciona per un dia, i l'anunci era com un llençol que cobria el diari. Un altre exemple és quan alguns diaris van ajudar a Movistar en el seu canvi de logotip i utilitzaven la nova "M" de la marca en les seves emes majúscules. aquest últim mes, també hem vist un altre cas de publicitat "escandalosa", El Mundo Deportivo titula les informacions referents a la Lliga de Campions amb tipografia de color verd, el mateix verd de Heiniken, que patrocina la competició.

Així doncs, la publicitat ha anat guanyant molts espais en els mitjans de comunicació, fins al punt que els media arriben a sobreviure gràcies als venedors de fum. Això suposa un perill, cada vegada es fa més difícil diferenciar les notícies dels anuncis publicitaris i són els mateixos mitjans que fan de plataforma per a aquests missatges de naturalesa tan diferent.

Populisme o dictadura?

2007-05-31T15:53:00.000+02:00

Fa uns quants dies el "senyor" Hugo Chávez va decidir no renovar la llicència d'emissió a una televisió venezolana, Radio Caracas Televisión (RCTV). Resulta que aquesta coneguda cadena de televisió va donar suport al cop d'estat que va destronar Chávez, fa tres o quatre anys (crec), durant un grapat de dies (intentaré buscar bé aquesta informació). I el "senyor" no en té prou en tancar la televisió sinó que amenaça a les altres de córrer la mateixa sort, i tot només perquè han decidit informar de les protestes que s'han aixecat a Venezuela a ran d'aquesta desició.
I aquí ningú diu res. Ningú es queixa. Ningú posa el crit al cel! Bé, ningú no, però són molt pocs els que es queixen, però no tenen força. Va ser aquesta mateixa setmana que el senyor Ferran Monegal se'n feia ressò al seu programa de Barcelona TV, però Telemonegal no arriba a tothom, arriba una petita part del públic.
La meva pregunta és: per què ni Nacions Unides, ni la Unió Europea, ni cap organisme internacional en diu res. El "senyor" Chavez té la llibertat d'anar tancant mitjans de comunicació que, diríem, "no li són amics" i d'anar amenaçant als altres sense pagar-ne cap preu. Això podria ser un primer pas cap a una nova dictadura i, repeteixo, ningú fa res! I el pitjor, podria establir un precedent i provocar una reacció en cadena en països veïns, o no tan propers.
Crec que la ONU hauria de preocupar-se per fer bé la seva feina i cumplir un dels seus principis fundadors: vetllar per la pau i la seguretat mundials i, de passada, per la democràcia. I vosaltres, què en penseu?

Quan l'alumne supera el mestre

2007-05-02T18:18:00.000+02:00

Va ser en el partit de Copa del Rei entre el Futbol Club Barcelona i el Getafe. Leo Messi va superar el seu mestre Maradonna, li va copiar un golàs excel·lent. I el va superar perquè el jugador blaugrana va fer aquest gol amb només 19 anys. Quan Maradonna va marcar el gol de referència el 1986, Messi encara no havia nascut, tenia més anys a l'esquena, i sobretot, més experiència. De fet, segons explica el pare del crack blaugrana, Messi desde sempre que fa aquestes "virgueries", i ho demostren unes imatges on el petit Leo porta entre els peus una pilota que li arriba als genolls. Malgrat això, s'ha de reconèixer, en favor de Maradonna, que no és el mateix jugar contra el Getafe que contra una selecció anglesa en un mundial.
Però no volia centrar-me en la parella Messi -Maradona, aquell dia un altre alumne va superar, i aquest cop amb escreix, el mestre. Es tracta del periodista Joan Maria Pou, locutor de RAC1, que en la retransmissió del gol de Messi va superar la narració del mestre: Joaquim Maria Puyal. El professor es va limitar a cridar:"i Messi, i Messi, i Messi, i encara Messi", mentre que l'alumne va narrar l'acció, va anar describint el camí del blaugrana fins al gol. I després de cantar el gol, tot seguit va afegir: "és Maradonna!" i de seguida va establir la relació amb el mític partit que va nefrontar les seleccions anglesa i argentina en el mundial de Mèxic. Per la seva banda, en la retransmissió de Catalunya Ràdio és un company de Puyal qui aporta la dada, i és bastant més tard que no ho fa Pou. Áquí sí que l'alumne va superar el mestre, i no hi ha límit per al dubte. Joan Maria Pou va demostrar una gran professionalitat i no es va deixar endur tot sencer per la bellesa de la jugada, com sembla que sí va fer el seu mestre.
Aquest post és, més que res, per felicitar els alumnes!

Diamante de sangre

2007-04-17T12:20:00.000+02:00

Qui més qui menys tothom és conscient que hi ha moltes guerres al món, que per les raons que sigui no tenen presència als mitjans de comunicació, però no per això deixen d'existir. Una d'aquestes és la que va afectar Sierra Leone, a Àfrica. Aquest país va estar molt de temps immers en una guerra civil per aconseguir el control sobre les mines de diamants. Es tractava d'una guerra molt cruel, que utilitzava els nens, els donava una arma i els entrenava per matar.

La pel·lícula Diamante de sangre es situa en aquest context. Danny Archer és un contrabandista que coneix una periodista a qui acaba explicant-li tot per a que ella faci un reportatge sobre aquest conflicte i els anomenats diamants de sang. Doncs en aquesta pel·lícula hi ha moltes escenes que fan pensar, reflexionar, sobre les atrocitats que es cometen a les guerres, però a més de denunciar la guerra per si mateixa, també hi ha escenes que permeten reflexionar sobre la feina dels periodistes. En un moment de la pel·lícula, Solomon Vandy, un pare que ha estat apartat a la força de la seva família, acompanya la columna de periodistes, buscant la seva dona i els seus fills, quan es troben un cotxe accidentat amb alguns ferits. Tots els periodistes baixen ràpidament i comencen a gravar i a fer fotografies, però Solo agafa un nen ferit i intenta donar-li atenció.

Què faríeu si us trobéssiu en aquesta situació? Intentaríeu socorre els ferits o primer faríeu la feina de periodista? És difiícil intentar posar-se en aquesta situació i dir com reaccionaries, però en tot cas, crec que els periodistes haurien (hauríem) de pensar que els propis codis deontològics "obliguen" a donar socors abans de fer la fotografia. És a dir, que la propia feina de periodista contempla que, per damunt de la professió, hi ha l'obligació de l'ajut humanitari.

El País i el nou model de diari

2006-12-06T16:00:00.000+01:00

El diari El País és un dels pocs al món on el periodistes tenen uns drets garantits per un Estatut de Redacció. A més, la separació entre l'empresa i el diari és clara, i es deixa en mans dels periodistes la línia editorial del periòdic i es confia en la seva professionalitat. Us presento un article que vaig fer per la classe d'història del periodisme que tracta sobre això. Dir que el professor el va valorar força bé, un 8!! a veure què en penseu vosaltres.

El compromiso de El País
La independencia entre sus periodistas y los propietarios

Èlia Orts (Barcelona)
El País vio la luz por primera vez el día 4 de mayo de 1976. Lo hizo cuatro años después de crearse la Promotora de Informaciones, Sociedad Anónima (PRISA), con mucho esfuerzo y habiendo superado muchos obstáculos que aparecieron a lo largo del camino. El diario nacía con la voluntad de “ser un periódico de referencia, solvente”, cómo explica Juan Cruz, que fue corresponsal de El País en sus inicios, en su libro Una memoria de “El País”. Veinte años de vida en una redacción. Se buscaba crear un rotativo autónomo política y económicamente, por eso, desde los inicios, se intentó que los accionistas tuvieran procedencias distintas y se decidió que el director de El País tenía que ser un profesional independiente.

Ya desde los inicios, la profesionalidad ha jugado un papel determinante en El País. Las discusiones entre los promotores por ver quién debía hacerse cargo de la línea editorial del diario. Había quién defendía la propiedad como timonero del barco y quién decía, Jesús Polanco el primero, que los periodistas eran quienes debían responsabilizarse de la Redacción. Estas controversias han marcado la historia del periódico.

Ya antes de nacer se discutió sobre el papel de los profesionales y de la subordinación del rotativo a los periodistas. Pero la opción defendida por uno de los máximos accionistas de PRISA coincidía con la de quién iba a ser el director del diario, Juan Luis Cebrián. Entre los dos hay una relación de lealtad que no se ha roto nunca y que, como explica Juan Cruz, Polanco “nunca leía el periódico la noche anterior, para no tener la tentación de influir en el director”. Éste “compromiso” entre director y propietario se extiende a todos los profesionales y se materializa en el Estatuto de la Redacción.

El Estatuto de la Redacción fue aprobado en junio de 1980. Apareció en un momento en que las tensiones entre accionistas se hacían notar, y que llegaban a los profesionales mediante algunos de los periodistas que, a su vez, eran propietarios del periódico. La norma sirvió para apoyar la dirección del diario y el poder cuestionado de Polanco, aunque es la Redacción la máxima beneficiaria: consigue un mayor peso en las decisiones que afectan la línea informativa y editorial del diario, pueden votar los cargos de dirección del periódico, desde el director hasta los redactores jefes, aunque se trata de una votación consultiva.

El Estatuto crea también un comité de redacción que hace de puente entre los periodistas y la dirección, garantiza el mantenimiento de una línea editorial a través de la cláusula de conciencia, por la que el profesional puede disfrutar de indemnización si deja El País a causa de un cambio sustantivo en la ideología defendida por el diario. La norma también le reconoce al redactor el derecho al secreto profesional. Es El País el primer diario español en reconocer tantos derechos a sus profesionales y dotar de tanto poder su redacción con un Estatuto inspirado en el que existía en Le Monde francés.

Joseph Pulitzer

2006-11-13T20:35:00.000+01:00

L'altre dia vaig fer un article per la classe d'Història del Periodisme. Es tracta d'un article biogràfic que explica (o intenta explicar) les aportacions que el famós periodista va fer a la premsa diària. Desitjo que us agradi i ajudi a conèixer una mica Joseph Pulitzer. Espero els vostres comentaris!

Pulitzer, una revolució pel periodisme
De legionari a magnat de la comunicació, un nou referent de la premsa escrita

Èlia Orts Garri (Barcelona)
Per molts la història de Joseph Pulitzer comença amb els premis de periodisme que porten el seu nom, quan es podria dir ben bé el contrari, que la vida d’aquest periodista acaba amb la creació d’una Escola de Periodisme vinculada a la Universitat de Colúmbia, que és precisament qui dóna els premis, amb els diners que Pulitzer va donar a aquesta universitat. Amb això, molts cops s’oblida la tasca que va fer per al periodisme i les seves aportacions a la història de la premsa.

Pulitzer va arribar als Estats Units provinent de Makó, en territori avui Hongarès, per allistar-se a l’exèrcit. Va participar en la guerra de Secessió americana en el bàndol independentista, i un cop acabada va començar a treballar per un diari que publicava en llengua alemanya, el Westliche Post, diari que acabarà comprant el 1872. Juntament amb la compra del Saint Louis Dispatch comença l’aventura empresarial de Joseph Pulitzer. D’aquests dos diaris en va fer un, el Saint Louis Post-Dispatch. Amb aquest periòdic va començar la recerca de l’audiència a través de buscar les notícies més populistes i les millors exclusives.

El 1883 Pulitzer viatja cap a Nova York, ja com a director d’una cadena editorial, i hi compra el New York World. Amb aquest diari segueix la tendència iniciada amb el Saint Louis Post-Dispatch, busca notícies amb interès humà, destapa escàndols i comença amb el que després es coneixerà com “sensacionalisme”.

Però aquesta no és la única aportació que fa Pulitzer al món del periodisme. Com a director del New York World va revolucionar el periodisme, va canviar la manera d’entendre els periòdics i de fer diaris. El New York World era de format gran, el que es coneix com llençol, i tenia entre set i vuit columnes. Joseph Pulitzer és dels primers directors a fer portades aparador, molt vistoses, amb grans titulars i una exposició del contingut del diari. Però una de les innovacions que més salten a la vista és la publicació de vinyetes, es tractava d’una tira còmica de Richard F. Outcault: The Yellow Kid (El nen groc).

Per altra banda, Pulitzer incorpora la il·lustració com a element informatiu i en fa un ús extensiu. Potser es podria dir que és el primer en potenciar la vessant visual de la premsa, amb la intenció de fer partícip de la notícia el lector, apropar-lo als fets. A més d’incorporar dibuixos, també va introduir els grans titulars, creant un precedent clar dels diaris que es coneixen avui.

També és amb el New York World que Pulitzer persegueix arribar al fons de les notícies, i el 1887 contracta el prestigiós periodista d’investigació Nellie Bly. Va fer una aposta seriosa i forta per un periodisme d’investigació, una manera de treballar que, segons el director del New York World, augmentava la qualitat informativa. És aquesta vessant la que va prioritzar i la que el va portar a tenir el prestigi que avui se li reconeix. És precisament aquest periodisme el que ell va voler potenciar i premiar, és l’excusa que justifica la donació de dos milions de dòlars per a la creació de l’Escola de Periodisme i per als premis periodístics més prestigiosos d’avui dia.

Periodistes mentiders?

2006-10-01T00:26:00.000+02:00

Seré clara i potser mal parlada, però és un tema que m'emprenya. Em fot molta ràbia que la gent acusi els periodistes d'enganyar, de dir mentides, o el que és el mateix, de no dir la veritat. És que es creuen molt intel·ligents i sabelotodo! potser ells trobarien les informacions més fàcilment? Però tampoc em vull centrar en aquest punt. El que realment volia comentar és el fet que els mitjans són molt criticats per, segons ells, dir mentides, però quan es volen informar es dirigeixen als mitjans! i quan ells volen informar, també van als mitjans per a que aquests se'n facin ressò! I doncs?? confiem o no confiem en els mitjans i en els periodistes??

Periodistes o mitjans de segona

2006-09-03T03:24:00.000+02:00

Dimecres passat, el 30 d'agost, vaig anar a la Louie Vega, al concert del 20è aniversari dels Lax'n'Busto. Jo hi anava acreditada com a premsa, anava amb Calafell Ràdio, l'únic mitjà del poble (que jo sàpiga). El concert va estar molt bé i ens va sortir un reportatget força maco, però segur que hagués sortit millor si haguéssim estat un altre mitjà. M'explico, nosaltres teníem una acreditació uqe ens permetia entrar en certes zones, però en d'altres no, podíem anar a la zona vip, teníem una vista més o menys privilegiada de l'escenari, però no teníem accés als membres dels Lax'n'Busto. Trist, oi? la ràdio local i no pot parlar amb els protagonistes! (que hi vam parlar perquè vaig parlar amb el màneger i després una companya es va colar cap a la zona "prohibida"). Altres mitjans més gràfics sí que hi tenien accés! Alguns fotògrafs entraven i sortien del "backstage" com si estigéssin a casa seva, i nosaltres, de mentres, montàvem guàrdia en un lateral esperant que sortís algun músic dels Lax'n'Busto per poder gravar un petit tall de veu.
Fot una mica de ràbia, la veritat, veure que TV3 té totes les portes obertes i en canvi nosaltres no. I dic TV3 com podria dir Canal Català o Td8, (TV3 hi era en directe i les altres no sé si hi van treure el nas, però la qüestió és que segur que haguessin tingut accés a la zona de pas restringit). Els diaris potser també tenien accés lliure, sobretot els fotògrafs, tant el del Diari de Tarragona com el 3de8, però que si l'Avui o El Periódico hi eren, segur que encara van tenir més facilitats! I les altres ràdios? També ens haguéssin passat davant? o per no ser un mitjà gràfic...doncs no tens privilegis??
Em vaig sentir com una periodista de segona (i d'acord que encara no sóc periodista, però estava exercint com a tal i pel mitjà més important que té Calafell, que és on es trova la discoteca o nes va fer la festa) i això molesta, veure com alguns companys, només per dur una càmara o un nom darrere, ho tenen més fàcil. Com si uns fossin de primera i els altres de segona, quan potser un periodista d'aquests de "segona" és més bo que un de "primera", però no ha tingut la sort del segon, no ha estat ni al lloc ni en le moment adequat. Perquè és això, SORT. Perquè molts dels meus companys acabaran en mitjans locals, no tots podrem arribar a TV3, Catalunya Ràdio o El Periódico, no tots podrem fer super reportatges, i no dependrà de les nostres capacitats, que en som molt de capaços, sinó del que els altres considerin que pot arribar a fer el nostre mitjà! Potser va sent hora que donin les mateixes oportunitats a tots els mitjans i així podrem demostrar que també podem fer reportatges tant macos i interessants com els que fa Tele5, la SER o La Vanguardia.
Perquè és injust, i la gent ha de saber que hi ha cracks per descobrir als mitjans més petits i que als mitjans més grans també hi ha estrelles que són mediocres.

Esports i televisió

2006-08-27T18:50:00.002+02:00

Aquest estiu s'ha viscut una guerra entre els esports i els telenotícies (TN) de televisió. Potser on s'ha notat més ha estat a TV3 amb les retransmissions de la Formula1. M'explico; els TN han deixat d'emetre's, o s'han emès amb més d'una hora de retard, perquè hi havia en joc alguna competició esportiva. Els diaris catalans s'han fet ressò d'aquest fet publicant les múltiples cartes del lector que es queixaven d'aquest fet. A molta gent li molesta no poder informar-se a partir del mitjà que els és més propi perquè aquest dóna més importància als esports que a la informació general.

Però aquest conflicte deu tenir unes arrels més amagades, no deu ser tan simple com dir "prefereixo els esports i per això els dono primacia". TV3 deu haver reflexionat molt sobre el tema, qüestions econòmiques i d'audiències, discussions del grup d'informatius amb els de publicitat.

Per la meva banda, em costa entendre com TV3 prioritza els esports, i suposo que els diners que hi guanya, i en canvi no es fa forta en el que sempre l'ha caracteritzada i tant bons resultats li ha donat, com són els potents serveis informatius.

I vosaltres? quina és la vostra aposta?

El català a la CCRTV

2006-08-05T19:31:00.000+02:00

Ja fa temps que es parla i debat sobre el nivell de coneixement del català dels treballadors de tv3 en concret, i de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV). Diguem que deceb una mica, no? I jo tampoc és que tingui un gran nivell de català, i també dubto molt de bastantes estructures i tinc una manca important de vocabulari.

Aquest estiu, però, la capsa dels trons sembla haver-se destapat gràcies al programa Cantamania. Els presentadors, que no són periodistes ni filòlegs, no parlen gaire bé el català, encara que són "catalans de tota la vida". Però no són els únics que treballen per a la CCRTV i que no parlen gaire bé el català (no vull donar noms per si m'equivoqués).

Però tornant al Cantamania, dijous (3 d'agost) durant la "gala" em vaig adonar que els presentadors semblaven "mosquejats" per algun comentari que se'ls devia haver fet. Cada cop que obrien la boca aprofitaven per dir que no sabien si estava ben dit, o a veure si en català això es diu així? o d'una altra manera?. De seguida me va venir al cap la contraportada del diari Avui dels dilluns 31 de juliol, el periodista Xavier Bosch parlava del tema. Vaig córrer a imprimir-me la pàgina i em vaig llegir l'article. Encertadíssim des del meu punt de vista, llegiu-vos-el! (www.avui.cat entreu a l'hemeroteca, el 31 de juliol, la última pàgina). A casa ja ho havíem comentat alguna vegada que aquell parell feien errors i que algú els hauria de corregir (tenir que, a casa meva està prohibidíssim!).

Però Xavier Bosch va més enllà i diu que : "no és culpa seva (Àlex i Roser) que per fer de presentador a TV3 ja no hagis de tenir un català impecable". I és veritat, la culpa és de qui els ha seleccionat sense tenir en compte el nivell de domini i coneixement de la llengua. Sembla que TV3, però també la CCRTV, hagin oblidat alguns dels seus objectius primers: difondre el coneixement sobre el català, ser una televisió i una ràdio en català, per als catalans.

A veure si TV3 reacciona i posa remei al problema lingüístic que està patint! que els seus treballadors facin servir més els seus propis recursos i visitin el www.esadir.com o el www.termcat.cat !!! els poden ser molt útils a l'hora de resoldre els possibles dubtes lingüístics que puguin tenir!

Èlia

anònims

2006-08-03T17:41:00.000+02:00

Hola! aquest post és només per agraïr-vos que llegiu el meu bloc, em fa molt feliç veure que hi ha qui llegeix el que escric. Però encara em faria més feliç saber qui el llegeix. No crec que hagueu de tenir por d'expressar públicament el que penseu. Gràcies, mil gràcies!
ÈLia

Una portada diferent

2006-08-01T17:13:00.000+02:00

Aquest matí El Periódico de Catalunya ens ha sorprès a tots. Ha canviat la seva portada, no hi havia tants colors com ens té acostumats i ha cedit la portada als seus lectors. Avui la portada estava ocupada per les cartes al director que ha rebut el diari queixant-se i explicant les seves experiències amb la vaga de la setmana passada dels treballadors d'Iberia. Una manera força curiosa d'expressar la posició del diari en el conflicte de l'aeroport del Prat, no els sembla? Amb aquest gest, el diari català també ha recordat que és un diari que està a prop de la gent, un diari popular, una característica que el diferencia dels altres diaris.

Als diaris els costa molt canviar, fins i tot les petites modificacions diàries els fan mandra. Té un preu força elevat, per això només es modifica el disseny de la portada quan la notícia s'ho val, quan és molt important. Alguns exemples són quan es van ensorrar les Torres Bessones de Nova York, el Barça guanya la seva segona Copa d'Europa, etcètera. La portada és la presentació del diari, el que mostra per cridar l'atenció i fer que el vianant s'aturi i compri aquest diari. Podríem dir que un canvi a la portada va més enllà del fet periodístic i s'endinsa en el terreny del marquèting. El col·lapse de l'aeroport del Prat va ser molt important i va afectar milers de persones, però no es pot comparar a notícies com la nova guerra d'Israel. Es podria pensar que la vaga dels treballadors d'Ibreia no mereix la modificació de la portada, de fet cap altre diari ho ha fet, i el que sí que l'ha canviada ho ha fet uns dies després.

On no hi ha dubte és en l'estratègia que ha seguit el Periódico fent la portada que ha fet avui, acostant-se als seus lectors, cedint-los la paraula, ja que ha marcat la diferència, qüestió d'estratègia comercial.

Què en penseu de tot plegat? Us ha agradat? Creieu que hi ha un motiu suficient per canviar la portada?

Èlia

Periodisme Local

2006-07-28T18:50:00.000+02:00

Avís: aquest és un article molt idealista que busca mobilitzar-te

Avui a la redacció de Calafell ràdio, on estic fent les pràctiques, hem estat discutint sobre el periodisme local. La conclusió potser seria que pot arribar a ser frustrant.
La teoria del periodisme local és molt maca: proximitat de la gent del carrer, i per tant també de la notícia, possibilitat d'explicar les coses que passen a prop teu, la veu del poble, informació necessària per al veí, transparència...Però a l'hora de la veritat tot això no acaba de ser ben bé així.La majoria de mitjans locals són creats per polítics, per a polítics i amb polítics. Compleixen un servei als mateixos polítics, amb mentalitat de polític (per no dir de partit, que és el que aocstuma a ser) i veient com no es pot informar del que la gent necessita saber perquè sinó, com que tot el mitjà és polític, et jugues la feina. I com que menges d'això, doncs et resignes, calles, aguantes i fas el que els polítics volen. On és el periodisme? Al nivell local sembla que no existeix, i el que en un primer moment sembla una mesura molt democràtica, que fomenta la democràcia, que és del poble, per al poble i amb el poble, doncs acaba sent un mer instrument al servei de la política, per fer-la més opaca o per servir d'altaveu de les coses que s'han fet. No és més que un instrument que juga un paper molt important en la corrupció.
I tot això? Com es pot canviar?? Doncs són els mateixos periodistes els que han de plantar cara i no deixar-se trepitjar, i molt menys, deixar que t'arrenquin la il·lusió d'explicar les coses, de ser útil, no permetre que et modifiquin la concepció de periodisme, sent més idealistes del que han estat els nostres predecessors en els llocs de treball. Sent valents!
Jo penso lluitar per la independència del periodisme, i tu?

Èlia

Temps difícils

2006-07-20T17:30:00.000+02:00

Bombes que cauen sense avís i sense raó (mai cauen prou justificadament), acusacions creuades entre dirigents polítics, fins i tot hi ha màfies i odis en el terreny esportiu.

Ara Israel es dedica a bombardejar a tort i a dret i aquí no es pot dir res, estan matant impunement i Nacions Unides no diu res, i si un president d'un govern, com l'espanyol, diu alguna cosa encara se'l titlla d'antisemita. Ei! ho sento, però no puc callar-m'ho. Cada dia em fa més ràbia que segons qui pugui tenir armes i utilitzar-les i segons qui no, i si els meus amics maten és per legítima defensa i si són els meus enemics els que maten, doncs són uns assassins. Quina diferència hi ha? Al capdavall tots maten!

L'escriptor Josep Pla va dir una vegada que l'home no havia evolucionat gaire, que només havia evolucionat en el cagar. Sí, sí, i ho argumentava dient que al principi ho feies dempeus i t'aixugaves amb quatre fulles, i avui ho fas còmodament assegut i t'aixugues amb un paper tou i suau. Doncs jo no sóc tan genial com Pla, però penso que l'home no ha evolucionat gaire, només ha avançat en el cagar i en la manera de matar-se, abans ho feien a cops de roc i ara amb bombes. Quina diferència hi ha?

I en el terreny polític? Aprendrem a parlar i no estirar-nos sempre dels cabells? Primer demanem fer un cara a cara i ara que l'accepten els acusem de canviar d'opinió? A vegades l'oposició fa coses bones i des del govern no es vol acceptar l'evidència, i al revés passa encara més sovint. I no estic fent referència a res en concret, ni a ningú, però sí que penso que si parlessin una mica més entre ells, doncs s'estalviarien molts malentesos i discussions.

I en els esports? És molt trist que equips com la Juventus italiana sigui acusada de fer trampes o que s'acusi a una junta directiva que ha fet moltes coses, i moltes coses bones per un club, d'antidemòcrata, perquè al capdavall s'està dient que Joan Laporta no ha volgut convocar eleccions i que això va en contra de la democràcia, quan el que passa és que uns comptaven 7 dies com un any i els altres no (absurd, no?).

Dylan ja ho preguntava a la cançó Blowin' in the wind! Quan aprendrem a conviure sense fer-nos mal i respectant-nos?

Èlia

Eleccions l'1 de novembre

2006-07-12T23:25:00.000+02:00

Avui (12/07/06) Lluís Caelles ha obert el Telenotícies vespre amb la notícia que les eleccions autonòmiques es celebraran el primer de novembre, dia de Tots Sants. S'obren diferents reflexions sobre aquest tema. Es fa estrany que es convoquin eleccions per a un dimecres, festiu, però a mitja setmana. El primer que he pensat ha estat: "és impossible, què età dient?", però després he pensat que si no era veritat, l'editor del TN Vespre se la jugava molt, que n'havia d'estar molt convençut i ha de tenir molta confiança en la font que li hagi proporcionat aquesta bomba, i que per tant ha de ser veritat. És la importància de les fonts.

Després es poden derivar altres pensaments dirigits als polítics: Què persegueixen fent les eleccions en aquesta data? Fomentarà o no la participació? A veure si entre tots en podem treure l'entrellat, i si no...el temps aclarirà els dubtes que puguin sorgir al voltant d'aquesta qüestió!

Èlia

Presumpció d'innocència

2006-07-06T21:18:00.000+02:00

Aquesta setmana, a la sèrie de TV3 "Ventdelplà", han abordat un tema que està damunt de la taula dels periodistes: la presumpció d'innocència. I és que a la sèrie, els diaris es salten aquest principi del codi deontològic i acusen directament al David d'assassinat, en diuen el nom i cognom, a més d'adjuntar-hi una fotografia. En aquell moment, el fet que a "Ventdelplà" tractessin de mentiders als periodistes i que es donés la imatge que aquests professionals no segueixen les seves pròpies normes, em va neguitejar, perquè crec que els periodistes, en general, sí que tenen ètica i que gairebé sempre aquests casos es presumeixen i no s'acusa fins que el jutge dicta sentència.

Però les coses no sempre són així i aquesta mateixa setmana n'hem tingut un exemple clar: l'assassina en sèrie d'àvies. Tots en sabem el nom, els cognoms, la cara que fa, on treballava, els seus familiars...Molts mitjans (no m'atreveixo a dir tots perquè no els puc seguir tots, no hi ha temps material) se n'han fet ressó i ens han ensenyat quina cara té aquesta dona, sense que, com molt bé diu Iu Forn en la seva columna a l'Avui (06/07/06), "la presumpta no hagués ni estat posada a disposició judicial".

És un tema que els periodistes i comunicadors haurien de plantejar-se i prendre's més seriosament, que és prou important, que s'està jugant amb la vida de la gent, perquè els mitjans de comunicació tenen molt ressò i els presumptes acaben duent una etiqueta molt difícil de treure.

Èlia

"TV3 i el Barça"

2006-06-29T20:26:00.000+02:00

Aquest és el titular d'un article que voldria comentar. Està publicat al diari Avui (29/06/06) i el signa en Marçal Sintes. Aquest periodista escriu que, segons ell, TV3 no es pot deixar escapar els drets que té sobre el Barça. Hi estic d'acord! Crec que la televisió catalana hauria de fer un esforç i poder seguir oferint els partits del Barça i gaudint dels seus drets televisius. Que si es deixa que Mediapro (empresa que ha ofert al Barça un pastón pels seus drets televisius) es quedi amb l'exclusiva, TV3 s'està condemnant a ella mateixa. Que TV3 guanya molt amb el FCBarcelona i hem de tenir present que, amb l'aparició de Cuatro i La Sexta, TV3 està perdent quota de pantalla (tampoc cal exagerar, és el normal, però està baixant, ja no és líder).

Fins aquí estem d'acord, oi? TV3 hauria d'apostar fort i igualar l'oferta, però...quin és el límit? TV3 està legitimada per pagar els 1.000 milions d'euros dels drets televisius del Barça? Recordem que la televisió catalana és pública i que es financia, majoritàriament, amb diners públics. Quins criteris es segueixen per decidir comprar o no els drets? La televisió pública ha de prendre la decisió pensant en termes econòmics? O potser en termes polítics? Com justificar la compra o la no compra? D'acord que respondre només amb criteris econòmics no és just perquè, per mi, TV3 és la televisió nacional de Catalunya i Catalunya és més que 4 províncies (com diu Sintes a la seva columna), però no s'ha d'oblidar que TV3 és deficitària i que el seu deute creix any rere any (com totes les grans corporacions de televisió públiques).

Per altra banda...perquè pel Barça TV3 pagaria aquesta xifra i en canvi pel RCDEspanyol i pel Gimnàstic de Tarragona no? No pagaria ni el que li demanen aquests clubs, que és molt menys que el que es paga ja actualment pel Barça. Sent com és la televisió pública de Catalunya, no hauria de discriminar un equip o altre en funció de l'audiència i hauria, des del meu punt de vista, d'apostar per tots de la mateixa manera.

Sé que no dono solucions, potser no n'hi hagi, només volia mostrar que és un assumpte prou complicat i de difícil sortida, (tal i com m'ha ensenyat el professor Joan Corbella). I que potser la majoria de la població estigui d'acord en que TV3 destini una gran part del seu pressupost al Barça i no el dediqui a altres coses, potser més interessants. Amb aquest tema no s'està jugant només amb l'audiència, sinó que a darrera hi ha moltes coses implicades, polítiques de comunicació, qüestió de diners, de construcció d'identitat nacional, problemes de legitimitat, hi ha massa coses darrere aquest afer com per limitar-se a afirmar que TV3 hauria de pagar aquests diners. S'ha de tenir en compte el deute de la televisió catalana i l'opinió de la ciutadania.

Ja em direu què en penseu!

Èlia

"només volia dir-vos"

2006-06-21T10:13:00.000+02:00

Ei! aquí va la crítica del llibre de l'Oleguer Presas que vaig fer per classe, ja em direu què us sembla!

“Només volia dir-vos”

Fitxa:
Camí d’Ítaca és el títol del llibre que ha escrit el futbolista Oleguer Presas amb l’ajuda de Roc Casagran. L’Editorial Mina ha estat l’encarregada de treure a la llum la primera obra del futbolista, que consta de 155 pàgines. El 3% dels 15 euros que val el llibre es donaran a la Fundació Bressola.

Èlia Orts Garri
L’any 2005 el Barça va tornar a guanyar la Lliga, després de 5 anys de sequera. Quan l’àrbitre va xiular el final del partit l’eufòria va esclatar, tant a les graderies com al terreny de joc. Oleguer Presas acabava de fer un gran pas cap a Ítaca, però ell estava decebut, el resultat final del partit (1-1) li havia deixat mal gust de boca, sentia que havia fallat a la família i als amics que havien viatjat fins a València només per veure’l. Camí de Barcelona l’eufòria dels companys se li va encomanar i els aficionats van aconseguir posar-li la pell de gallina només cridant el seu nom.
Tot això ho explica Oleguer Presas, en primera persona, al llibre Camí d’Ítaca, que recull totes les impressions i pensaments que van abordar el futbolista durant la celebració del seu primer títol de Lliga. El llibre l’ha escrit amb l’ajuda del seu amic i escriptor Roc Casagran, de fet és ell el responsable de la redacció final del llibre: “més que res, perquè tot tingués el mateix to”, afirma el jove escriptor.
Són les ganes de compartir les seves experiències les que el porten el jove jugador del Barça a escriure aquest llibre. En ell, Oleguer Presas, amb l’ajuda de Casagran, estableix un paral·lelisme entre dues utopies: la política i l’esportiva, va jugant amb els temes de tal manera que no saps quan està parlant dels seus somnis com esportista i quan de la seva utopia política. També es difumina el límit entre el somni i la realitat. El futbolista sabadallenc s’obre al lector, i li arriba a ensenyar el més íntim: els somnis i els records.
Camí d’Ítaca és un llibre de lectura àgil i fluida. Sobta la manera de numerar els 24 capítols, que van seguint l’abecedari, cada cop ens en dóna una, igual que el seu avi feia amb ell, de tant en tant li donava una lletra i li deia que quan les tingués totes, llavors podria endreçar-les i fer-ne paraules. Ha après la lliçó de l’avi: “el llenguatge és l’eina més poderosa del món”. Conscient que la condició de jugador del Barça el situa en el pedestal de molts joves, Oleguer Presas pren una posició crítica amb la societat d’avui dia i dedica algun episodi a reflexions sobre l’anorèxia o els efectes devastadors de les drogues.
Amb el llibre, el jugador del Barça posa el punt que tanca la frase que va pronunciar per celebrar el títol: “Només volia dir-vos que això és un principi. Continuem caminant cap a Ítaca!”, esperem que no sigui un punt final.

Frustració

2006-06-21T10:01:00.000+02:00

Frustració, aquesta és la paraula que millor il·lustra les sensacions i sentiments d'ahir. I tenia motius per estar frustrada, a l'examen de ràdio vaig entrar a gravar amb els papers equivocats i no me'n vaig adonar fins que ja ho estava dient. massa tard per rectificar. Després vaig tenir algun problemilla amb Internet i la web, que avui continua...però que aquest vespre ja no existirà més. I el que va fer vessar el got va ser el resultat de dels exàmens de francés, els del curs normal. He aprovat, sí, tinc un 12 sobre 20. El problema és que la professora té la sensació que més que millorar he anat una mica enrera, com els crancs. I ostres, això sap greu. A l'examen oral em van posar un 11 i la professora del curs s'estranya de la nota, creu que jo el parlo prou bé com per merèixer més nota. Doncs això, que vaig sortir d'allà tan decebuda que ja era incapaç d'articular paraula, ni en francès, ni en castellà, ni en anglès, ni en català.
Èlia

Ràdio

2006-06-20T16:22:00.000+02:00

No ho havia explicat, però per a una assignatura, bé, per a un seminari havíem de fer un dietari on anàvem escrivint les reflexions i experiències que tinguéssin alguna relació amb el periodisme i els mitjans. Ja l'hem entregat. Ara però el trobo a faltar i he pensat que potser podria continuar fent-lo a través del bloc. Potser tingui algun interès per als altres, i potser també per mi en un futur.
Ahir, 19 de juny de 2006, vaig estar molt nerviosa tot el dia. De fet, ja feia dies que un pessigolleig no em deixava tranquil·la, i tampoc em deixava dormir. Avui però aquest pessigolleig s'ha acabat. La causa dels meus nervis era l'examen del Taller de Ràdio. És l'assignatura que més m'agrada, el mitjà que trobo més atractiu. Per això estava nerviosa, perquè ho volia fer molt bé, més que bé. He de dir que l'examen ha anat prou bé, o això penso, encara que he tingut algun petit entrebanc.
Ei ei ei! però he de dir, en referència la ràdio, que aquest estiu estaré a Calafell Ràdio, on treballaré molt i aprendré moltíssim! segur que m'ho passaré molt bé! i tranquil palau, que intentaré deixar-te tant bé com pugui!
Fins aviat!
Èlia

Carles Porta i Iu Forn

2006-05-01T16:56:00.000+02:00

Quina setmaneta la del 24-30 d'abril! El dimarts vam tenir el plaer d'escoltar i parlar amb Carles Porta, un periodista que ha treballat molts anys per TV3 i que ha fet diversos resportatges. Jo no els he vist tots, però gràcies als professors de la UPF he vist "Tor, la muntanya maleïda" i també me n'he llegit el llibre: "Tor, tretze cases i tres morts". Em va semblar molt interessant tot el que ens va explicar, com va viure el making off del reportatge, els dies fora de casa, com s'ha hagut de desvincular del tema perquè se l'estava menjant, ... I és veritat, el que a mi em sembla bonic d'aquesta feina, del periodisme, és el fet que cada dia o cada setmana, més o menys sovint, vas canviant de tema, és diferent, trenques la monotonia (que no la rutina).
Em va sorprendre una reflexió que va fer aquest periodista com a resposta a una pregunta, potser un pèl impertinent, d'un dels companys de classe. La pregunta feia referència a un capitol del libre on el periodista explica que es va emborratxar. I és normal que el meu company es sorprengués que un periodista, en un llibre, expliqués intimitats com aquesta. Carles Porta es va justificar dient que era normal, que ho fa per mimetisme, que no és que s'emborratxi cada dia i que, d'aquella manera, aconseguia més informació. I crec que té raó, si copies, imites el teu interlocutor, si t'hi assembles, serà més fàcil que s'obri a tu i d'aquesta manera en treuràs més i millor informació. Si et veuen raro, diferent, és més difícil d'accedir-hi. No se si ho va dir amb aquestes paraules, però si més no la idea és aquesta. Potser és per això que a mi em costa més trobar informació? sóc rara com diuen??
Per altra banda, el divendres vaig tenir l'oportunitat de parlar amb un periodista que admiro força, només dir-vos que cada dia em compro el diari Avui per llegir el seu article. Iu Forn va venir a classe a explicar-nos la seva experiència com a periodista, i sobretot el que va viure entre els mesos de gener i febrer d'aquest any, a ran de la publicació del seu article titulat "Manual del bon colpista". Va ser molt interessant, com a mínim per mi. Clar que ell va explicar la seva versió i faltaria ara conèixer la versió de Jiménez Losantos i del director del País, entre d'altres. Coneixeu la història? Aquest articulista va ser denunciat per diverses persones i associacions, entre els que destaca el que aleshores era el ministre de defensa, José Bono. "El meu amic" Iu Forn va optar per tancar-se i no parlar públicament del tema. Ara ell diu que no es va espantar ni va canviar la seva vida, encara que el to del mail que em va enviar en resposta a la meva demanda d'entrevistar-lo era prou colpidor. No ho sé, però venien ganes de plorar, donava la impressió que estava derrotat, deprimit, encara que si ell diu que no el va afectar, doncs no seré jo qui digui el contrari. El cas és que vam poder discutir sobre el seu article amb ell, i això sempre és molt enriquidor. Ara toca fer un article imitant el seu estil!
Èlia

hipocristes, els hipòcrites cristians

2006-04-19T16:14:00.000+02:00

Hipòcristes! això és el que són la majoria que per Setmana Santa i Nadal apareixen per fer el gran paperot! amb els seus millors abrics assisteixen a missa, donen 3 duros (i podem donar gràcies) i ja es creuen que han fet l'obra generosíssima de l'any. Tota aquesta gent em treu de polleguera. D'acord que jo tampoc sóc un gran exemple i no vaig mai a missa, però ostres! intento ser coherent! Vaig a processó a tocar el timbal perquè m'agrada, però no vaig fent gala de cristianisme. Tampoc vaig a missa, però sempre que puc dono la meva mà. Els hipòcristes, en canvi, parlen molt, no falten a missa, però tampoc dubten a trepitjar-te si poden. M'explico?
N'hi ha que van publicitant que no pequen, sobretot divendres sant és molt comú trobar gent que proclama als 4 vents que ells no mengen carn perquè no volen pecar! quina gran hipocresia! Després, quan els demanes ajuda no dubten en girar-te l'esquena. O potser després es beuran dos whiskies! La veritat és que em costa molt entendre aquesta gent.
Ei! tot plegat sense ànim d'ofendre!
Èlia

"El Salvatge dels Pirineus"

2006-04-03T16:40:00.000+02:00

"El Salvatge dels Pirineus" és l'última novel·la de Pep Coll. Aquest és, també, l'últim llibre que m'he llegit.
La història està ambientada al segle XIX, a les muntanyes del Pirineu lleidatà i sembla una reformulació del "Contracte Social" de Rousseau. No us espanteu!!! En la novel·la, el personatge principal (com a mínim a mi m'ho sembla) segueix les idees rousseaunianes, crec que la societat és perversa i s'autoaïlla del mal, se'n va a viure apartat a les muntanyes. Malgrat ser un home d'estudis i hereu de la família més rica del poble de Malpui, decideix abandonar-ho tot. Al poble creuen que el fet d'anar a viure a la ciutat i estudiar tant l'ha tornat boig, per ell els bojos són ells. Sembla que quan estudiava hi va haver alguna cosa que el va traumatitzar, però al final de la novel·la seguim amb l'incògnita de saber què li va provocar tal trasbals.
Per a mi no és la millor novel·la de Pep Coll, n'he llegides de més entretingudes, però tampoc no m'ha desagradat, malgrat ser una mica més filosòfica.
Us l'heu llegit? us el llegireu???
Espero els vostres comentaris!
Èlia

sorry

2006-04-02T18:10:00.000+02:00

There's longtemps I've don't wrote! sorry! It was I've got exams, in fact, I hope there was my very latest politics exam!!!
(No se si mi inglés es aceptable o no)
Només volia dir que espero que a partir d'ara podré estar més pendent d'aquet bloc, espero poder publicar coses més sovint!
De moment volia dir 2 coses:
1.- cada dia veig pitjor el Barça, nois, ho sento però els errors d'ahir (01/04/06) davant del R.Madrid no es poden tornar a repetir. A Da Luz ja vam assisitr a un desastre semblant, espero que aquest dimecres acabin de rematar a dins la porteria!!
2.- sabeu que el dia 5 d'abril d'aquest any 2006, farà 50 anys que els meus avis es van casar?? renoi!! quina paciència, no???

espero explicar més coses ben aviat!
Èlia

2006-03-03T11:28:00.000+01:00

Senyores i senyors!!!!
avui us he de recomenar un superarticle que ha publicat el diari Avui a la contraportada, és un article de Francesc Orteu titulat "Televisió Convergent". Llegiu-lo i ja em direu el què!
Canvio de tema. Ahir hi havia una notícia que em va fer certa gràcia, i és que 5 nois de Sentmenat van ser expulsat, per dos dies, de la seva escola per haver-se disfressat, el dissabte de carnaval, de capellans. Increïble! L'escola en qüestió és de caràcter religiós, Corazón Inmaculado de María, però concertat amb la Generalitat. I això és el que més m'indigna!!! que reb subvencions públiques!!!
I és que no entenc aquesta època de intolerància religiosa. Després anem i ens queixem dels musulmans! però si són totes les religions iguals!!! què us penseu? que sou els únics a posseir la veritat absoluta??? doncs no! Crec que hem de começar a respectar-nos els uns als altres perquè sinó això té pinta d'acabar molt malament.
També crec que hem de saber distingir entre l'àmbit privat i el públic. Una cosa és l'escola i l'altra és el carrer i en cap de setmana! A veure si ara no serem lliures de disfressar-nos d'allò que ens vingui més de gust!! I a veure si serem ara tant intolerants que no acceptarem una brometa, que no arriba a broma.
Bé, no us ho prengueu pas malament!!!
Apala! siau! i fins la pròxima!
Èlia

23F

2006-02-23T11:06:00.000+01:00

Avui fa 25 anys que el General Tejero va posar en greu perill la jove democràcia espanyola, entrant amb la pistola a la mà al Congrés dels diputats, a Madrid. Sembla, però, que aquell cop d'Estat va ajudar a l'estbilitat de l'Estat i de la democràcia.
Malgrat això, els responsables del cop d'Estat haurien d'haver estat jutjats i condemnats, i també se'ls hauria d'haver ensenyat com funciona la democràcia, quines en són les regles del joc. I això aparentment, no ha estat així. El senyor Tejero es passeja tranquil·lament pels crrers dels pobles espanyols criticant el sistema i donant suport a un militar, Mena Aguado, que va justificar l'intervenció militar si l'Estatut del 30 de setembre s'aprovava.
Els mitjns de comunicació han omplert les graelles de programació i les pàgines del diari gràcies a aquest aniversari, els articulistes opinen sobre el 23F...jo...tinc la sort de no haver viscut aquest dia, però l'he estudiat vàries vegades i a diferents nivells d'aprofundiment. Un dels cops, vam estudiar, amb dues companyes Natàlia de Dios i Laura Hernández, els cops d'Estat de Mussolini, de Primo de Ribera i també el del general Tejero. Després d'analitzar-los i comparar-los, vam arribr a la conclusió que el que determinava l'èxit o el fracàs del cop era el paper que hi jugava el rei. Recordem que en el cas de Mussolini, per exemple, és el rei d'Itàlia qui obre les portes de Roma a la marxa negra que dirigia Mussolini, i en canvi, en el cas de Tejero (malgrat que encara falta molt per investigar), no és fins que el rei Joan Carles I fa un discurs públic rebutjant el cop d'Estat i l'assalt al Congrés que Tejero es dóna per vençut.
Esperem que no es produeixi mai més un intent de presadel poder per la força!
Èlia

welcome

2006-02-17T10:22:00.000+01:00

Hueyes!!!!!
ya ven, creo que me salí con la mía!!!!
jajajaja
ya iremos viendo cómo me va!!!!
Gràcies per haver-me animat a fer-ho!!
Èlia